¿Por qué contamos usando un sistema numeral nacido en la India? ¿Por qué hay un cráter lunar dedicado al color de los ojos de un andaluz del siglo xi? ¿Se experimenta ilegalmente con humanos? ¿De qué están hechas las estrellas? Todas estas preguntas, y muchas otras, tienen cabida en este libro, un pequeño paseo por la historia de la ciencia y algunos de sus descubrimientos. Además, el autor muestra cómo la cosmovisión científica ha afectado incluso a conceptos tan diferentes como el arte o el amor.

Es hora punta en el restaurante y Peppe y Gelsomino huyen de la Chef. ¿Serán capaces de cocinar unos espaguetis sin destrozar la cocina? Si queréis saber qué pasará, entrad, la puerta está abierta.

És hora punta al restaurant i en Peppe i en Gelsomino fugen de la Xef.
Seran capaços de cuinar uns espaguetis sense destrossar la cuina? Si voleu saber què passarà, entreu-hi, la porta és oberta.

Quan el protagonista sap més que l?espectador, misteri. Quan l?espectador sap més que el protagonista, suspens. Quan el protagonista i l?espectador saben el mateix, sorpresa.
I quan t?oblides de tot el que saps a canvi de poder pagar mensualment el benestar de ta mare, i et veus obligat a suportar les exigències i la vulgaritat suprema dels usuaris de la sanitat pública, la fulla esmoladíssima de la navalla d?un gitano a frec de pell i el temor d?acabar, tard o d?hora, involucrat en la intoxicació de tot un edifici hospitalari, una de dues: o no fas res i et deixes endur per la insatisfacció permanent (el mal rotllo o la follia sense retrocés que només zeladors i administratius poden contreure en un recinte hospitalari) o coneixes el Jesús dels Morts, el sinistre zelador del mortuori, de qui tothom diu monstruositats, i comparteixes amb ell la droga de l?esperança i el secret, i alhora misteri, dels fantasmes que deambulen per l?hospital.

Davant unes circumstàncies personals incertes i un moment social decebedor, Susanna Lliberós crida. Com hi ha un crit de guerra o com es crida l’amor, amb la mateixa força. I amb la mateixa complementarietat, o contrarietat. El temps i el context passen pel sedàs del dolor físic i del patiment psíquic personal fins a convertir-se en un crit que busca la col·lectivitat per a sonar més fort. Un crit com una rebel·lió, com una manera d’estar en aquest món. Esteu davant uns versos honestos que amb una lucidesa lírica poc freqüent reivindiquen la bellesa i el poder de la fragilitat. El Crit fa un homenatge a la llum quan s’està a l’engolidor més fosc de la tempesta. Hi ha soroll, i la poeta no el defuig, sap que de manera incontestable arribarà la música. Al remat està ací, entre nosaltres.

El protagonista d?aquest llibre començà l?adolescència amb molt mal peu: orfe de pare, curt de vista i en sa casa endeutats fins a les celles. A més era baixet, rodanxó i molt prompte començaren a caure-li els cabells. Açò era en 1967. Fins al 1975, en què Franco pujà al cel, assistirem a una feliç metamorfosi a pesar que el camí per a arribar-hi estarà ple de calamitats de tota mena.
Amb una prosa pulcra i un ritme trepidant ?cal subratllar que els temes estan enllaçats admirablement?, coneixerem de primera mà l?aprenentatge vital i les ànsies de superació d?un adolescent en els últims anys del franquisme. Els estudis, els balls dels caps de setmana, la religió, la misèria, la ignorància i l?obscurantisme de l?època. I el sexe. Somiat, desitjat, anhelat desesperadament. Inexistent, fet i fet. Un munt d?aventures, la gran majoria divertides, però algunes de ben punyents, com la violència de gènere, les pors de tota mena?
L?amor incondicional a la terra, a la llengua i a la lletra impresa ens permetran augurar un futur col·lectiu on tot estava per fer, certament, però on tot era possible.

Amb Memòria de la mar l’autor regressa a la fèrtil memòria de la cultura grecoromana, l’humus del seu quefer rutinari que ja s’inicià amb el poemari La mar i els blaus (2013) amb la presència dels herois i les deesses de la mitologia mediterrània, aleshores assumida en la vida quotidiana del poeta. Amb el present recull ens trobem amb un petit grup de poemes quotidians i un munt d’escrits en projecció esdevenidora i articulats des de la memòria de futur del poeta adolescent; aquí el jo poemàtic serà coprotagonista amb els personatges de la cultura grega; viurà i conviurà amb ells, navegant al vaixell dels argonautes; contemplarà el comiat d’Hèctor i d’Andròmaca, o assistirà als esdeveniments dramàtics d’Antígona i del mateix Sòcrates o el fracàs dels herois de l’Anàbasi…

Un calendari, una fotografia, un rellotge, una perxa, unes ulleres, un llibre, una mistera, una samarreta, una motxilla, un collaret, un anell. Aquest inventari d’objectes quotidians, que donen nom als relats d’aquest recull, es poden trobar fàcilment en una casa qualsevol. Cadascun d’aquests elements ens conta una història, un instant diferent en la vida dels personatges, que van amunt i avall de ciutats com Mumbai, Tòquio, Fira, Venècia, París, Nova York, Barcelona, Vaduz, Copenhaguen, o altres llocs anònims sense una connexió aparent entre ells; tot i que, en realitat, acabarem descobrint que, tal com proposà en el seu moment l’escriptor hongarés Frigyes Karinthy amb la teoria dels sis graus, tothom està connectat.

La vida dels habitants d’un petit poble d’interior mallorquí, Galilea, es veu profundament trastocada quan la Laia, de nou anys, diu que ha respost la telefonada (literal) de Déu a la cabina del poble. Una cabina que està a punt de ser retirada de circulació. La Laia defensa que Déu li ha dit que tornarà a telefonar d’aquí set dies. Qui agafarà el telèfon quan torni a cridar-los? Es convertirà el poble en un destí atractiu amb el possible miracle? O és la salvació del poble el miracle en si? I, sobretot, per què els ha telefonat Déu?

El llogaret de Vinaròs va sorgir a mitjan segle xiii abocat a la mar i la pesca hi seria una activitat fundacional. Al llarg de les cinc centúries següents s?hi va practicar una pesca artesanal: bona, diversa, abundant i sostenible. L?any 1767, amb la primera concessió de 8 parelles del bou a Vinaròs, la pesca va entrar en una nova etapa ?industrial?, amb aquest nou art que va suposar una capacitat creixent d?explotació dels recursos pesquers. Si ho resumim des del punt de vista de l?evolució de la pesca del bou a Vinaròs, l?any 1782 ja n?hi havia 14 parelles, que n?eren unes 25 a mitjan segle xix. El 1878 comptava 36 parelles, mentre que amb la norma de les tres milles de 1888 l?any 1891 n?eren 53, que va provocar un ?esgotament dels caladors?. Amb el nou segle xx, l?any 1916 a Vinaròs hi havia actives 43 parelles i una dècada més tard, el 1926, s?hi va adoptar una innovació transcendental: el motor, que va revolucionar l?arrossegament amb els cavalls de potència. Això va suposar una nova crisi pesquera, que es va ?solucionar? amb la guerra de 1936, que va regenerar els caladors a la força. El franquisme afavorí l?activitat pesquera, amb un augment de l?esforç de pesca, amb l?afegit de les malles estretes i l?incompliment de la veda; tot plegat, va provocar una nova crisi al llarg de la dècada de 1950,amb una caiguda dels rendiments del bou, quan a Vinaròs n?hi havia 60 barques l?any 1960. En un context d?un liberalisme explotador creixent, el 1985 a Vinaròs encara feinejaven 50 barques del bou (cada vegada més potents). Però si fem un salt endavant, arribem a la nova ordre de les tres milles de 2007, que va afavorir una nova crisi de sobrepesca, una reducció de la rendibilitat i les barques del bou no han parat de disminuir (a Vinaròs ja només n?eren 7 l?any 2020).